Té una població d’uns 4,3 milions d’habitants en una superfície de només 10.452 km2 (és el país més densament poblat de la regió). Dues cadenes de muntanyes el travessen de punta a punta: la cadena occidental, que fa front amb la línia de la costa marítima, presenta molta vegetació i arriba fins a 3.030 metres d’alçada. La cadena oriental és més seca i entre ambdues s’hi troba la vall de la Bekaa.
La població és gairebé totalment semita: el 92% és àrab, el 4,9% armènia i el 2,9% restant pertany a altres ètnies, com la siriana o la kurda. La llengua oficial és l’àrab, però l’anglès i el francès són molt utilitzats (el francès continua sent la segona llengua oficial del país). Quant a la religió, al Líban hi conviuen 18 religions reconegudes per l’Estat .
El sistema polític és parlamentari i es fonamenta en un repartiment confessional del poder imposat pel colonialisme francès: el president de la República ha de ser cristià maronita; el president del Govern, musulmà sunnita i el president del Parlament, musulmà xiïta. Des de 1989, després dels acords de Taif, que van posar fi a la guerra civil iniciada el 1975, es planteja de forma transitòria la distribució del parlament al 50% entre cristians i musulmans, amb l’objectiu d’avançar en la línia de l’eliminació d’aquest repartiment confessional polític.
Al Líban hi ha 15 estatuts personals (pràcticament cada religió té el seu propi estatut). Els partits laics i progressistes i, de manera especial, les organitzacions feministes han reivindicat sempre la laïcitat de l’Estat i la creació d’un estatut personal unificat.
Al llarg de la història, el país s’ha vist sotmès a diverses dominacions, incloent l’assíria, la babilònia, la persa, la grega, la romana, l’àrab, l’otomana i la francesa. Aquesta mescla de civilitzacions confereixen al país un alt interès des del punt de vista històric, arqueològic i artístic. S’hi poden trobar runes i restes de totes les civilitzacions antigues i ciutats patrimoni com Tir, Byblos, Sidon, Baalbek o Trípoli.
Donada la seva ubicació geogràfica, es tracta d’una zona caracteritzada per una elevada inestabilitat política i social, que ha patit i pateix guerres i conflictes interns o externs, com les invasions de l’exercit israelià dels anys 1978 i 1982. De fet, actualment una petita franja del Líban (Shebaa i Kaferchuba)continua ocupada per Israel. Pels mateixos motius, ha sigut tradicionalment un país d’acollida i refugi: hi viuen uns 500.000 refugiats palestins, 100 refugiats iraquians, milers de kurds i, recentment arran del conflicte a Síria, prop de 2.000.000 de persones refugiades sirianes.
Paral·lelament, els libanesos i les libaneses han emigrat en una gran proporció: més de 10 milions viuen en aquests moments fora de les fronteres del país, distribuïts al llarg dels cinc continents.