L’aixecament del poble libanès

Protestes al Líban

L’aixecament del poble libanès

El passat 17 d’octubre, un dia històric per al Líban, centenars de milers de libanesos van sortir al carrer per protestar contra la decisió del govern, que seguint les receptes del Fons Monetari Internacional (FMI) i dels països donants de París 1, París 2 i Ceders, pretén imposar nous impostos i pujar l’IVA o la gasolina com a mesures d’un pla de privatització de sectors públics estratègics per a l’economia libanesa. És la recepta model que està imposant l’FMI a molts països (l’Equador, Xile…), sota el pretext de disminuir el dèficit públic. Aquest aixecament del poble s’està produint al llarg de tot el territori i amb la participació de totes les confessions.

Diversos analistes han ressenyat que es tracta d’un aixecament espontani. Es podria considerar ‘espontani’ pel que fa al moment en què s’ha produït, però no ho és per rerefons i la maduresa de la situació social al país. Molts ens preguntem fins quan el poble libanès pot suportar les injustícies i la corrupció descarada d’una classe política, l’únic interès de la qual és augmentar les fortunes a costa de les classes populars i mitjanes. En els últims cinc anys, hem assistit a diverses mobilitzacions populars que han acabat amb promeses incomplides per part de la classe política confessional dominant. L’aixecament actual és fruit, per tant, de l’acumulació de mobilitzacions populars d’anys anteriors.

La radicalitat d’aquest aixecament consisteix en el fet que per primer cop:

– El Líban viu un aixecament popular que ja supera les dues setmanes, acompanyat d’una vaga general, convocada pels sindicats independents, per la Federació Nacional de Sindicats d’Obrers i Assalariats del Líban (FENASOL) i el Corrent Sindical Independent (que agrupa professors i treballadors públics). S’hi ha sumat també col·legis professionals de metges, enginyers i economistes.

– És un aixecament de gran envergadura transversal: totes les confessions, i totes les regions, i posa en entredit tots els partits confessionals que fins ara s’han repartit el poder i els guanys a partir d’una corrupció il·limitada. Es calcula que el total dels diners dels polítics libanesos corruptes a bancs suïssos s’acosta a 800 mil milions de dòlars, vuit vegades més que el deute públic que té el país, calculat en 100 mil milions de dòlars. L’aixecament exigeix la devolució dels diners robats i un judici als corruptes.

– El poble libanès, en la seva majoria, reivindica la fi del sistema de repartiment confessional, que en el fons és un repartiment dels recursos de l’Estat i dels diners que arriben des dels països donants entre polítics “representants de les confessions”. Una de les reivindicacions és, doncs, la caiguda del règim confessional i la instauració d’un règim “civil no confessional”, sobretot una nova llei electoral no confessional, una sola circumscripció electoral i un sistema proporcional.

– Es reivindica un canvi en el model econòmic, cap a un model que enforteixi l’economia nacional i prioritzi els sectors productius, per tal de disminuir el nivell d’atur, sobretot juvenil, i l’emigració de quadres i de joves qualificats.

– Es demana la recuperació del sistema de protecció social, un sistema de pensions universal, sanitat universal i educació universal.

– S’exigeix la inversió en infraestructures (llum, aigua, transport públic), la defensa del medi ambient i un pla nacional de recollida i tractament de les escombraries i els residus.

– S’exigeix la recuperació de les propietats de l’Estat, marítimes i dels rius, que estan ocupades il·legalment per grans centres turístics privats; en la majoria dels casos, els seus propietaris són diputats i ministres.

– Es reclama un sistema judicial independent capaç de jutjar sense pressions polítiques tots els que han robat o s’han beneficiat dels seus càrrecs.

– Es reivindica un sistema fiscal progressiu, sobre el capital, sobre els beneficis dels bancs i els interessos bancaris.

Protestes al Líban

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El perill sobre l’aixecament i la vaga general

Malgrat la continuïtat de les mobilitzacions populars i la vaga general, en tot el territori, en totes les ciutats, en tots els sectors, i malgrat la feblesa del règim demostrada en les seves respostes, el règim té encara recursos per frustrar l’aixecament.

– El discurs del president del govern Saad El Harriri (21 d’octubre) i del president de la república Michel Aoun (24 d’octubre), manifesten feblesa a l’hora de reconèixer la legitimitat de les reivindicacions populars: “entenem les reivindicacions i el patiment del poble”. Tots dos discursos només venen fum i promeses. I la ciutadania ja ha respost al carrer: porten 30 anys escoltant promeses i no hi confien.

– L’intent per part del govern d’utilitzar l’Exèrcit i a les Forces de Seguretat contra el poble no ha donat resultat. Cada vegada que s’ha tractat d’utilitzar la força per obrir les carreteres o desallotjar carrers i places, l’efecte ha estat justament el contrari: el nombre de manifestants ha anat augmentant. Fins al moment, el sistema repressiu habitual no ha donat resultat, tot al contrari.

– Les milícies shabiha dels partits confessionals també han intentat reprimir les mobilitzacions. S’han registrat baralles entre manifestants i milicians que pertanyen a partits confessionals, a Tir, Nabatieh, Bent Jbeil, Jal Dib, Beirut… Però tampoc han aconseguit els seus objectius, i moltes vegades el propi exèrcit ha defensat els manifestants. No obstant, aquest instrument de repressió segueix present i el perill d’utilitzar-lo a gran escala continua sent una possibilitat. Un sistema conegut a tot el món, el d’introduir elements de provocació i violència entre els manifestants.

– Alguns partits confessionals del poder, amb les seves pròpies agendes relacionades amb potències i ambaixades estrangeres, s’han sumat a les mobilitzacions, amb l’objectiu d’aprofitar-les per portar-les a un espai de confrontació que és lluny de les reivindicacions socials per les quals ha sortit la ciutadania al carrer. Principalment, estan complint amb l’agenda dels Estats Units i l’Aràbia Saudita que té com a objectiu afeblir la resistència libanesa contra Israel. Fins al moment, la ciutadania al carrer ha aconseguit aïllar els simpatitzants d’aquests partits a través de l’organització i mobilització massiva.

– L’últim perill sobre el desenvolupament de les mobilitzacions rau, d’una banda, en el cansament de la gent i, de l’altra, en el parany del poder que demana negociar amb representants de l’aixecament, un parany que vol dividir el moviment popular. Segurament, l’aixecament és prou madur i capaç de crear un lideratge polític i social capaç de configurar una alternativa al poder actual, no un partit, ni un sindicat, sinó un front ampli polític i social, com a front de salvació i de canvi.

De moment, l’aixecament i la vaga general continuen. A partir d’ara, la situació ja no pot ser la mateixa d’abans; s’ha creat una força molt potent d’unitat nacional, una consciència social i nacional transversal per sobre de confessions i religions, que es revela com a element de força important en el futur canvi.

Ghassan Saliba Zeghondi
President de l’Associació Catalunya-Líban

(imatges: Wael Hamzeh (EFE) / Alicia Medina)